Piptatherum coerulescens (Desf.) P. Beauv.

Cardona, Àngel Manuel Hernández, 2022, Catàleg actualitzat i claus d’identificació de les gramínies de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (Barcelona), Nemus 12, pp. 64-86 : 73-75

Piptatherum coerulescens (Desf.) P. Beauv. (ripoll blavís). De les regions mediterrània i iranoturaniana. Creix en roquissars calcaris. Es troba als dos massissos, però sempre localitzat en hàbitats rupestres.

Piptatherum miliaceum ( L.) Coss. subsp. miliaceum (ripoll). Originari de la regió mediterrània, és planta adventícia en algunes altres parts del món. Prospera en herbassars, vores de camins, ermassos i en general en llocs oberts i ruderalitzats. És molt comú a tota la contrada.

Piptatherum paradoxum ( L.) P. Beauv. (ripoll boscà). De la regió mediterrània occidental. Es fa en boscos, vorades de bosc i raconades ombrívoles. A Sant Llorenç del Munt i l’Obac és comú en zones boscoses.

Poa annua L. subsp. annua (poa anual). Subcosmopolita, possiblement d’origen mediterrani. Creix en herbassars, horts, marges de camps, vores de camins, erms humits, riberes, clarianes de bosc i esplanades. Abunda a tots dos massissos.

Poa bulbosa L. subsp. bulbosa ( poa bulbosa ). La seva àrea de distribució abasta una gran part d’Euràsia, Àfrica del Nord i arxipèlags macaronèsics, a més d’algunes altres zones geogràfiques, on es troba naturalit- zada. Creix en pastures, brolles, erms i pedregars, sobre tota mena de substrats. En aquestes serres viu sobretot en codines una mica terroses.

Poa compressa L. (poa comprimida). D’àmplia distribució paleàrtica i també introduïda en altres parts del món. Viu en terres remogudes, pedregars, pastures, herbassars i marges de camins, principalment sobre substrats calcaris. Sense ser rar, hi és poc freqüent.

Poa flaccidula Boiss. et Reut. (poa flàccida). De l’oest de la regió mediterrània. Creix en pedregars, penyalars, matolls i pastures, preferentment sobre substrats calcaris. És molt rara al massís de l’Obac, on ha estat descoberta recentment (Hernández & Comellas, 2021: 51).

Poa infirma Kunth (poa malaltissa). De les regions mediterrània, iranoturaniana i macaronèsica, i també introduïda en altres regions biogeogràfiques. Es fa en indrets ruderalitzats, preferentment en terrenys de textura sorrenca. Suporta bé el trepig i les calors estivals. Es troba, poc freqüentment, a les zones baixes.

Poa nemoralis L. subsp. nemoralis (poa nemoral, poa de bosc). Estesa per una gran part d’Euràsia i algunes muntanyes magrebines. Viu en boscos, raconades humides, fons de vall i talussos ombrívols, en tot tipus de terreny. És força freqüent en ambients nemorals, principalment a altituds mitjanes.

Poa pratensis L. subsp. pratensis (poa de prat). Ocupa una extensa àrea geogràfica d’Euràsia, Àfrica del Nord i illes de la Macaronèsia, i també, com a planta introduïda, en una gran part d’Amèrica i Austràlia. Creix en prats de diversa composició florística, herbassars humits, clarianes de bosc, regalls i proximitat de fonts, sobre tota mena de sòls, però millor si són flonjos i rics en nutrients. És bastant comuna en hàbitats humits de les parts mitjanes i altes.

Poa trivialis L. subsp. trivialis (poa trivial). D’àmplia distribució paleàrtica i també naturalitzada en altres zones temperades de la Terra. Sense preferències edàfi- ques, prospera en herbassars humits, pastures diverses, jonqueres, aiguaneixos, vores de fonts i torrents, regalls i racons ombrívols. És bastant freqüent als dos massissos.

Polypogon monspeliensis ( L.) Desf. (pelosa, polipògon pelós). Herba molt estesa en zones temperades i subtropicals d’Europa, Àsia i Àfrica, i també naturalitzada a Amèrica i Austràlia. Es fa en herbassars humits i nitrifi- cats. Apareix escassament a les parts baixes i mitjanes.

Polypogon viridis (Gouan) Breistr. (verdosa, polipògon verdós). Natural de la regió mediterrània i actualment present a moltes altres regions biogeogràfiques. Creix en sòls humits i rics en nitrogen. És freqüent als dos massissos, sobretot en la proximitat de fonts i torrents.

Psilurus incurvus (Gouan) Schinz et Thell. (psilur). De les regions mediterrània i iranoturaniana. Herba silicícola, forma part de pastures terofítiques, sobre arenys o pedregars. És una espècie rara a la zona considerada.

Rostraria cristata ( L.) Tzvelev (rostrària). Nadiua de les regions mediterrània i iranoturaniana, i introduïda a Amèrica, Àfrica meridional i Austràlia. Creix en ermassos, vores de camins, camps i esplanades, juntament amb altres herbes anuals de caràcter ruderal o arvense. És molt comuna a les zones baixes, però no tant a les zones mitjanes i altes.

Setaria parviflora (Poir.) Kerguélen (xereix gràcil). Oriünda d’Amèrica del Nord, actualment és estesa a moltes zones tropicals i subtropicals, i també al sud d’Europa. Creix en herbassars nitròfils i vores de camins. Fou descoberta l’any 1991 als Caus del Guitart, massís de l’Obac (Hernández, 2007: 32).

Setaria pumila (Poir.) Roem. et Schult. (xereix groc). Natural d’una gran part d’Euràsia i introduïda en altres zones del globus. Prospera en conreus, guarets, ermots i herbassars amb una certa humitat edàfica. Ha estat descoberta als dos massissos.

Setaria verticillata ( L.) P. Beauv. (xereix aferradís). De distribució subcosmopolita. Creix en horts, vergers, jardins, regalls i herbassars nitròfils. Apareix amb freqüència a les zones baixes i mitjanes, en els hàbitats indicats.

Setaria viridis ( L.) P. Beauv. (xereix verd). Nadiua de les regions temperades i tropicals del Vell Món, s’ha estès a quasi tot l’orbe terrestre. De gran amplitud ecològica, es fa en camps, regalls, vores de camins, ermassos i lleres de rambles i rieres. És present tant a Sant Llorenç del Munt com a l’Obac.

Sorghum halepense ( L.) Pers. (canyota). Planta natural de l’est de la regió mediterrània i del sud-oest d’Àsia, que s’ha estès per totes les regions extremament o moderadament càlides. Creix en conreus, ermassos, regalls, marges de séquies i vores de camins, preferentment sobre sòls nitrificats i humits. Prospera fàcilment a les zones baixes.

Sporobolus indicus ( L.) R. Br. (agrostis índica, cua de rata). Aquesta gramínia, estesa per moltes regions tropicals i subtropicals, ateny, com a planta introduïda, la regió mediterrània. Es fa en prats més o menys ruderalitzats, vores de camins i esplanades calcigades. Ha estat trobada per l’autor d’aquest article a Can Torres, massís de Sant Llorenç del Munt.

Stipa bromoides ( L.) Dörfl. (aristel·la). De la regió mediterrània i Àsia sud-occidental. Creix en boscos esclarissats, brolles i vores de camins, preferentment sobre terrenys silícics. Hi és bastant abundant, encara que ha estat poc citada per la dificultat de diferen- ciar-la en estat vegetatiu.

Stipa iberica Martinovský (pelaguer). D’àrea limitada a Espanya peninsular, França meridional i Itàlia occidental. Es fa en prats secs, codines i vessants assolellats, sobre substrat calcari. A l’Obac va ser donada a conèixer per Antoni Comellas l’any 1993 (Comellas, 1997: 10) i posteriorment també ha estat trobada en aquest mateix massís per l’autor de l’article.

Stipa offneri Breistr. (sanadella). De la regió mediterrània occidental. Es fa en brolles, farigolars, prats secs, clarianes d’alzinars i de pinedes de pi blanc, codines i altres hàbitats assolellats, sobre substrat calcari. És bastant comuna als dos massissos (Fig. 9).

Tragus racemosus ( L.) All. (cerretes, escanyagats). S’estén per zones subtropicals d’Àfrica i temperades d’Europa i Àsia occidental. Es fa en erms, pedregars, conreus i vores de camins, sempre en tocoms secs i assolellats, sobre qualsevol tipus de substrat. No és gaire freqüent, però hi apareix esparsament.

Trisetum flavescens (L.) P. Beauv. subsp. flavescens (fromental bord). Viu a una gran part d’Europa, Àfrica septentrional i Àsia occidental, i també, com a planta introduïda, a Amèrica del Nord i Nova Zelanda. Es fa en prats, herbassars humits i clarianes de bosc. A la península Ibèrica només es troba a la meitat nord i a Sierra Nevada. Va ser recol·lectat l’any 1899 per Conrad Pujol prop de la Mata (BC-Cadevall 824354) i caldria fer-hi una prospecció acurada per tal d’asseverar-ne l’existència actual a Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Mentrestant, s’inclou en aquest catàleg de manera provisional.

Vulpia ciliata Dumort. subsp. ciliata (vúlpia ciliada). Estesa per la meitat sud d’Europa, nord d’Àfrica i sud-oest d’Àsia, i introduïda en altres zones temperades del planeta. Creix en pastures diverses, vores de camins, codines i camps no cultivats, en ambientes secs i assolellats, sobre sòls nitrificats. Abunda als dos massissos, des de les zones basals fins als cims més alts.

Vulpia myuros ( L.) C. C. Gmel. subsp. myuros (vúlpia de ratolí, pèl de boc). De les regions temperades i fredes d’Europa, Àsia i Àfrica, i naturalitzada en altres continents. Es fa en pastures, herbassars i pedregars, sobre substrats de tot tipus. És freqüent tant a Sant Llorenç del Munt com a l’Obac.

Vulpia myuros ( L.) C. C. Gmel. subsp. sciuroides (Roth) Rouy (vúlpia d’esquirol). Nadiua de les regions mediterrània, eurosiberiana i macaronèsica, i naturalitzada en altres regions biogeogràfiques. Es fa en prats i herbassars, sobre tot tipus de sòls. Aquesta subespècie és menys freqüent que l’altra.

Vulpia unilateralis ( L.) Stace subsp. unilateralis (vúlpia unilateral). De les regions mediterrània i irano- turaniana, i de l’Europa atlàntica. Creix en prats secs, erms, codines i roquissars, sobre substrats calcaris. Es troba als dos massissos, encara que escassament.

Claus d’identificació de les gramínies de Sant Llorenç